Bona nit a tothom! 

A continuació adjunto el cinquè registre de l’activitat 3. En aquest cas, el context torna a ser el mateix: l’Escola Can Deu. A través d’aquest registre es pot mostrar clarament la frontera de la calma (la biblioteca) i de la diversió sense silenci (els diferents espais del pati). La biblioteca és un espai que està disponible cada dia pels infants a l’hora del pati, però les normes per accedir a la biblioteca són clares: calma i silenci, ja que és un racó per practicar la lectura i s’ha de respectar que no es pot fer soroll ni es pot jugar. La frontera entre la diversió en silenci i la diversió sense reprimir-se a l’hora de parlar és la porta. Des del pati es pot accedir a la biblioteca entrant a l’edifici petit de l’escola, on es troba secretaria, consergeria, la biblioteca, entre altres sales que requereixen calma totes i cadascuna d’aquestes. 

He escollit aquest recull d’imatges ja que vull centrar-me en el context de l’escola, perquè crec que puc extreure molts recursos en aquest entorn en referència als límits, les fronteres, entre altres característiques que hem d’observar. En aquest cas, ja vaig fer un registre també de l’hora del pati i d’observar el pati sense infants, i escoltar la cançó que dona pas a l’hora de l’esbarjo. En aquest cas, ho he relacionat amb la biblioteca, què és un espai on no ha d’haver-hi soroll en cap moment del dia. 

Adjunto el meu enllaç del Drive on es poden trobar les imatges:

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1thmyt05BWJ0DC–23ZsE9uUAkAIJ-UuK 

En aquest cinquè registre he volgut teixir un pont entre tot allò que he anat observant en els últims dies: el fred tallant d’Irlanda, la presència constant de la pluja, els paisatges que m’abracen i també els espais més urbans que m’acullen. He intentat reunir totes aquestes impressions en una sola peça, on fotografia i intervenció manual dialoguen i es complementen.

He escollit dues imatges del meu entorn quotidià —una de la natura humida i verda que m’envolta, i una altra de la ciutat gris i canviant— per explorar la manera com aquests dos mons conviuen en el meu dia a dia. Entre ells hi he traçat un fil vermell que actua com a pont simbòlic, una línia que connecta realitats que sovint percebem com oposades: la calma del paisatge i el ritme irregular del clima, la intimitat del fred i l’obertura d’un espai en moviment.

Tal com suggereix Ingold (2011), caminar, observar i habitar un lloc és una manera de “teixir” relacions amb el territori, com si cada pas i cada mirada deixessin un rastre invisible. En aquest registre, el fil vermell es converteix precisament en aquest rastre: una línia que no només uneix imatges, sinó també vivències personals marcades pel clima, la humitat i els contrastos d’Irlanda. Aquesta línia cosida sobre el paper recorda que habitar un espai és un acte continu, en moviment, i que la nostra percepció del paisatge es construeix mentre el vivim i el transformem.

Aquesta setmana ha estat tota una lliçó d’observar l’entorn i entendre els petits detalls que sovint passen desapercebuts. Des de dilluns ja es notava que alguna cosa no acabava d’anar bé: el vent bufava més del normal, aquell soroll profund i constant que feia moure les branques com si ballessin sense parar. Cada dia el cel apareixia més gris, més carregat, i la pluja anava i venia sense avisar.

A mesura que avançaven els dies, la sensació d’inestabilitat augmentava. Sorties al carrer i només escoltaves el vent xiular entre les cases, les portes tremolar una mica, i la pluja repicant amb aquella força que et fa caminar una mica més ràpid. Eren detalls subtils, però al final tot sumava: sabies que alguna cosa forta s’acostava.

I així va ser. Ens van avisar d’una alerta taronja i la situació va canviar de cop. A l’escola, les famílies van haver de venir a recollir els seus fills amb més pressa del que és habitual. El soroll dels passos ràpids als passadissos es barrejava amb el vent udolant a fora i la pluja colpejant les finestres.

Finalment, també vam haver de marxar cap a casa. Mentre caminava, només sentia el vent bufant amb ràfegues que et feien inclinar el cos i aquella pluja freda que queia sense pausa. En una setmana com aquesta, t’adones de com d’important és observar els detalls: el color del cel, la força del vent, l’olor de la pluja, els sons que canvien. Però també veus les limitacions que tenim davant la natura, que al final ens fa entendre que només podem adaptar-nos i fer cas dels senyals.

Una setmana de mini temporal que, tot i no ser extrema, m’ha recordat el poder de parar, mirar i escoltar tot el que passa al nostre voltant.

https://drive.google.com/drive/folders/1eOKVAZFtSvtEH3kxGPeUhy7OuSaXS7JY?usp=drive_link

Bona tarda a tothom!

A continuació adjunto el meu quart registre de l’activitat 3. Continuant una mica amb els registres anteriors, aquesta vegada he volgut contextualitzar l’entorn de l’escola que he mostrat en els registres, l’Escola Can Deu. Aquesta escola es troba al barri de Can Deu, a la ciutat de Sabadell, concretament a la part nord. És un barri rectangular, i es podria dividir per la meitat, veient al vídeo la diferència que hi ha a cada meitat. L’escola que s’ha mostrat en els registres anteriors està a la primera part que es mostra en el vídeo, i a la segona part hi ha una altra escola.

La primera part del vídeo mostra una part del barri tranquil·la, de cases i pisos de classe mitjana, i al costat de la zona d’urbanitzacions, es troba l’escola, en contacte directe amb el bosc. Al davant de l’escola, però per l’altra banda comencen els blocs de pisos i les places, unes zones més conflictives i més “denigrades”, i en acabar el barri hi ha una altra escola. El barri, sobretot la segona part, és una zona amb molta diversitat cultural, però en canvi a la primera part que es veu al vídeo no hi ha tanta diversitat, i això es veu reflectit a les escoles: el primer centre és d’alta complexitat, i el segon centre és de màxima complexitat, amb menys recursos i fins i tot amb menys espai.

Amb aquest registre es vol mostrar el límit d’una zona del barri de classe mitjana, separat per un carrer i on continua el mateix barri, però una zona més conflictiva i de classe baixa, amb un gran percentatge de famílies nouvingudes i amb pocs recursos. Aquest fet es pot demostrar a les escoles i en els infants, ja que l’escola que es troba a la part final del barri és de màxima complexitat i l’aprenentatge és diferent, i a l’escola del principi del barri hi ha més facilitats per l’aprenentatge dels infants, ja que no hi ha tanta diversitat, i és d’alta complexitat, per tant, no hi ha tantes dificultats a les aules.

Gràcies,

Lídia.

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1Ovo1X8bMMFRFo2nUbHvjdNMjt7Ng12pS

En aquesta revisió d’experiències hem posat en comú diverses experiències educatives viscudes des del rol d’alumne i del docent en el context de l’educació primària. Cadascuna d’elles ens ha permès comprendre com, a través de diferents propostes artístiques amb objectius educatius,  contextos i metodologies diverses es poden promoure valors com la diversitat, la identitat, la creativitat i la convivència des d’una perspectiva descolonial, postfeminista i interseccional i com aquestes impacten en l’alumnat.

Les experiències seleccionades han estat:

UNA ESPANYA MULTICULTURAL

En l’últim curs del cicle de primària, es va dur a terme un projecte escolar en què la classe es dividia en diferents grups que representaven una comunitat autònoma d’Espanya diferent. L’activitat va durar un trimestre, i durant aquest temps es van fer diverses tasques relacionades amb cada territori. Una de les activitats principals va ser la representació d’un ball típic: per exemple el grup d’Andalusia va interpretar la sevillana “Algo se muere en el alma cuando un amigo se va”.

El projecte buscava representar la diversitat cultural d’Espanya a través de les comunitats autònomes: reconeixent les diferents identitats, valorant les tradicions de cada regió i eliminant la idea d’una cultura única dins del país. 

Un dels eixos principals del projecte era tractar i considerar el paper fonamental de les dones dins de cada comunitat. Tot i que sovint desenvolupaven un paper domèstic i invisible, van tenir un paper essencial en la transmissió de la cultura, els valors i les tradicions, rebel·lant-se contra una societat, que, en la majoria dels casos, els donava l’esquena.

Finalment, a través de la representació de les diferents comunitats autònomes, es va poder observar el concepte de l’alteritat: classes socials, orígens, gèneres i ètnies diversos. Aquest fet va despertar una mirada més àmplia i inclusiva de la realitat social i cultural d’Espanya.

UN COLOR ÚNIC I ESPECIAL

L’any 2020 en el marc d’una escola privada internacional de Barcelona vam trobar-nos amb que tot i tractar-se d’un centre multicultural, a tercer de primària només hi havia una alumna afrodescendent. Aquesta alumna tenia una relació bastant caòtica amb el seu color de pell i en feia comentaris despectius. 

A l’acció tutorial, vam iniciar una activitat per desestigmatitzar la idea d’un únic “color carn” entre l’alumnat. Prenent com a referència l’obra Humanae d’Angélica Dass (2012), una composició de trenta imatges de persones diverses, es va crear el pantone de la nostra classe. Finalment, la resta de classes s’hi van unir, creant un mural conjunt de tot el curs.

Analitzant aquest projecte des d’una perspectiva descolonial, l’objectiu era eliminar l’imaginari que la pell blanca és la normativa i universal. Amb aquesta activitat van reflexionar sobre la varietat de tons de pell presents i prendre consciència que tots i cadascun són únics i especials. 

Una figura molt important a l’hora de transmetre aquest missatge va ser la mateixa Angélica Dass, que en les seves obres qüestiona els ideals eurocèntrics i patriarcals de bellesa donant espai a d’altres, i reivindica la diversitat de cossos com a forma d’empoderament en la construcció de la mateixa imatge i l’autoestima.

LA IDENTITAT QUE ENS DEFINEIX

Aquesta experiència es va dur a terme en una escola pública de primària amb alumnat de 5è i 6è de primària. El projecte “Murs que parlen” va néixer amb la voluntat de donar veu a la diversitat cultural i identitària del centre a través de l’art comunitari, com a resposta a una única visió del món. L’objectiu principal era que cada infant pogués expressar qui és, d’on ve i què aporta al grup mitjançant la creació d’un mural col·lectiu al pati de l’escola, un espai compartit que sovint reflecteix la convivència i la identitat del centre.

El projecte es va desenvolupar durant sis setmanes dins l’àrea d’Educació Artística. A les primeres sessions es va treballar la reflexió sobre la identitat a través de dinàmiques de conversa, dibuix lliure i collage. A continuació, es van introduir referents visuals com Joan Miró i Keith Haring, artistes que utilitzen formes senzilles, colors vius i simbolismes universals per comunicar emocions i valors socials. A partir d’aquests referents, l’alumnat va crear esbossos que representaven elements personals, que després es van unir en una gran composició mural.

L’activitat va crear un espai on totes les veus tenien el mateix valor simbòlic i estètic, promovent així una mirada col·lectiva i inclusiva de la identitat.

LES BARRERES DE L’ART

L’última de les experiències està relacionada amb l’època de primària a l’escola. Aquest projecte es basava en la creació d’obres artístiques en què ens inspiràvem en els diferents estils d’alguns dels pintors més populars de la història, com Dalí, Picasso o Van Gogh. Aquesta activitat, no només ens va permetre conèixer grans pintors reconeguts de tota la història de l’art, sinó també entendre la seva trajectòria, les seves creences, la seva història personal i la seva forma de veure el món.

Pel que fa a la mirada descolonial, un aspecte rellevant a comentar és que les escoles acostumen a centrar-se en artistes occidentals, homes i europeus, deixant de banda referents no europeus. A més, això està relacionat amb la invisibilització de les dones a l’escola, ja que, en la majoria dels casos, el protagonisme se’l queden els homes i no acostumen a posar referents femenines.

Finalment, és important fer referència a les barreres artístiques que es generen a l’entorn, ja sigui pel gènere, la nacionalitat, l’edat o la trajectòria i, destacar la importància de superar-les per poder arribar a més persones i als diferents missatges que busquen compartir artistes de tot el món. 

CONCLUSIÓ

Amb totes aquestes propostes hem coincidit a compartir la idea que l’art és una eina pedagògica que serveix per construir identitats, generar empatia i afavorir la convivència. Entenent l’educació artística com un espai de transformació on es trenquen jerarquies i s’amplien les formes de veure i viure el món.

A través dels projectes Una Espanya multicultural, Un color únic i especial i La identitat que ens defineix, veiem l’escola com un espai on l’expressió col·lectiva i la diversitat prenen un paper important per visibilitzar i reconèixer a l’altre. Aquestes experiències parteixen de la intencionalitat explícita d’inclusió i reflexió crítica sobre les identitats individuals i col·lectives, promovent la participació activa i la corresponsabilitat dels infants en la construcció d’aprenentatges significatius. A més, posen en relleu la importància de la creativitat com a llenguatge per a la convivència i com a espai per compartir emocions, històries i punts de vista.

En canvi, Les barreres de l’art, parteix d’un enfocament més tradicional, gràcies al qual hem obert un debat sobre la importància d’oferir varietat de referents artístics per representar gèneres, cultures i orígens diferents. Considerem que és essencial per a qüestionar la presència hegemònica d’artistes homes, europeus i blancs dins el currículum escolar. En definitiva, replantejar el rol docent com a agent de canvi i facilitador de pràctiques educatives més inclusives i plurals.

Finalment, creiem que és important destacar que totes aquestes experiències contribueixen a continuar avançant cap a la descolonització de l’imaginari cultural de l’escola i a promoure una educació artística feminista, inclusiva, accessible i transdisciplinària, coherent amb els valors de la igualtat i el respecte a la diferència. Una escola que, més enllà d’ensenyar a mirar i crear, ofereix eines per a comprendre el món críticament i que contribueix a crear una societat més justa, oberta i coherent amb els valors d’igualtat, inclusió i respecte a la diferència.

Bona nit a tothom!

En aquesta entrada adjunto el meu tercer registre, en aquest cas, un recull d’imatges sobre la nova aula d’art. L’escola fins al moment no disposava de cap espai físic per poder treballar l’àrea d’art, però amb l’arribada d’una docent especialista, s’ha fet la proposta d’un projecte per elaborar una aula específica per treballar. A les imatges es pot veure la gran diferència, i la frontera, entre el que era una aula sense cap mena de sentit, sinó que s’aprofitava quan es volia fer alguna activitat diferent (a vegades d’art) i per sortir de l’aula, amb el que comença a ser una aula amb un gran sentit, amb uns mobles nous i pensats específicament per fer un espai acollidor i inspiratiu.

En un espai concret de l’aula, on abans no hi havia res, s’ha dissenyat una petita biblioteca amb un recull de contes amb referents, tant homes com dones, de tot el món. D’aquesta manera el que s’intentarà, una vegada l’aula estigui acabada i en marxa, és que es coneguin altres cultures i veure quin és l’origen d’algunes persones que, d’alguna manera, han significat un canvi al món com el coneixem ara.

A continuació adjunto el recull d’imatges:

Link al Drive: https://drive.google.com/drive/u/1/folders/12QiarkRgazbmCZ3zY-JmzmT_UUEJS7F0

Gràcies,

Lídia.

A només cinc minuts caminant de casa, el paisatge canvia completament. Les cases desapareixen i el so del trànsit es transforma en el murmuri suau del vent i el mastegar constant d’una vaca que menja herba darrere una tanca. És un privilegi poder veure-la tan a prop, com si compartíssim el mateix espai, però una línia metàl·lica ens recorda que no és així.

Ella és lliure dins el seu camp, però tancada alhora. Jo puc moure’m per on vulgui, però sempre amb un temps limitat, amb direccions i obligacions. Aquesta observació m’ha fet pensar en com definim la llibertat i qui realment la posseeix.

Segons Forné i Satorra (2022), enregistrar imatges i sons de l’entorn ens permet “prendre consciència del nostre paper com a observadors i de la relació entre el que mirem i el que ens mira”. En captar aquesta escena quotidiana, m’he adonat que no només observo una vaca menjant: també ella, en silenci, sembla observar-me a mi.

Potser la diferència i l’alteritat no són tan grans com pensem. Potser la tanca només és una metàfora —una frontera entre dues maneres de viure la llibertat

https://drive.google.com/file/d/157yTIJoW0PK2x3YD7mRnCI-uMi-AgOKI/view?usp=drive_link

Referències bibliogràfiques

Forné, E. [Ester] i Satorra, R. [Rubén]. (2022) Guia per a l’enregistrament i recerca amb imatge i so [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)