La meva educació artística va ser una superació constant. No vaig tenir facilitat ni per a la plàstica, ni per a la música ni, posteriorment, pel disseny audiovisual i el ball. Mai vaig destacar, però sempre hi posava una gran voluntat per fer les coses bé, i el que moltes vegades no aconseguia amb el talent, ho aconseguia amb esforç.

Recordo diversos episodis al llarg de la meva etapa primària que reflecteixen la meva trajectòria en l’àmbit d’educació artística.

Durant la primària vam aprendre a tocar la flauta, una història d’amor i odi que vaig tenir durant diversos anys. Veia alguns companys i companyes que tocaven l’instrument amb moltíssima facilitat; en el meu cas, no hi havia manera. Només vaig aprendre l’Himne de l’alegria de Ludwig van Beethoven. Recordo que practicava moltes hores: tornava dels entrenaments de futbol i em posava a tocar a l’autobús. Ja la gent em coneixia com el noi que tocava la flauta. Suposo que els hi devia provocar tendresa, perquè mai ningú em va dir res. El meu últim recurs per poder tapar bé els forats i que no em sortís l’aire va ser posar-me cola als dits, però l’invent no va sortir bé.

El meu primer dictat musical: la professora volia mesurar quin nivell general de música teníem cadascun de nosaltres. Quan va mencionar la paraula xocolata, em vaig quedar a quadres, no entenia res. A base de molt d’esforç i amb molta ajuda de la professora, que com veia que li posava voluntat, m’explicava molt detalladament, i gairebé de forma personalitzada, tots els dubtes que tenia sobre la música, vaig poder anar avançant.

No vull ni imaginar-me com sonava cantant la cançó Imagine de John Lennon. Ara bé, la dedicació que hi posava era digna d’estudi. Sort que alguns companys i companyes sonaven millor, i la coral que fèiem a classe no sonava tan malament.

Educació física, la meva assignatura preferida de l’escola. Va començar a sonar música: ens tocava ball. Encara recordo el que em costava coordinar dos passos. La gran sort que vaig tenir és que aquell any ens va tocar una professora molt dedicada i apassionada de l’assignatura, que ens va ensenyar molt bé. Podríem dir que vaig acabar gaudint de l’assignatura de ball.

Ens endinsem en la plàstica. Sempre m’ha agradat dibuixar. El meu primer amic a l’escola va ser el Joaquim: ell dibuixava nius de talps i jo el vaig començar a imitar, i així ens vam fer amics. Deixant de banda aquesta anècdota, vaig tenir anys bons amb l’assignatura i altres no tant. El professor o la professora que ens tocava hi feia molt: hi havia anys que ens tocava una persona que veies que tenia passió pel que feia, que es passejava taula per taula per veure com avançàvem i ens ajudava en cas de necessitar-ho; i altres anys, tot el contrari: un enunciat, mitja explicació i dues hores per fer-ho.

Finalment, a segon de batxillerat, amb l’assignatura de cultura audiovisual. Sens dubte, va ser l’assignatura a la qual vaig dedicar més hores aquell any. Treballs, treballs i més treballs.  L’exigència era altíssima, els recursos i les explicacions no eren gaire bons i només es premiaven els resultats. Vam fer de tot: gravar un curtmetratge, crear un còmic amb personatges fets amb plastilina, treballar amb fotografia jugant amb l’ISO de la càmera, o fer anàlisis de pel·lícules. Per la majoria de nosaltres, era la primera vegada que fèiem moltes de les activitats.

La meva escola mai no va potenciar gaire les assignatures artístiques, i, vist en perspectiva, em fa llàstima, perquè potser hauria despertat en mi algun interès o alguna passió que avui en dia no tinc o tinc però no amb gaire intensitat.

Vull tornar a parlar de l’assignatura de disseny audiovisual, perquè fins als divuit anys no em van ensenyar a fer una anàlisi d’una pel·lícula, a fer fotografies, a conèixer la història del cinema en profunditat o a gravar un curtmetratge. Són coses molt interessants, i sento que, si l’escola hagués potenciat aquest tipus d’aprenentatges hauria pogut despertar interès no només en mi, sinó també en molts dels meus companys i companyes.

Per què no vaig aprendre a tocar la flauta? Teníem molt poques hores de música a la setmana, i en tan poc temps és molt difícil ensenyar a tocar un instrument a un grup de nens i nenes. A mi m’hauria encantat aprendre a tocar un instrument.

Les activitats que fèiem fora d’horari escolar, quan anàvem d’excursió, poques vegades tenien a veure amb l’educació artística. Una de les poques que vam fer encara la recordo: vam anar a un taller de pintura i vam pintar un quadre. Em va encantar i encara el guardo. Ens van explicar molt bé i va ser molt interessant. M’hauria encantat repetir més vegades aquest tipus d’activitats. Eren moments més distesos, fora d’exàmens i entregues, on podíem gaudir del que fèiem en un context de tranquil·litat i com he mencionat abans, hauria estat molt interessant generar més situacions com aquesta per poder connectar amb nosaltres mateixos i amb l’activitat artística que fèiem en aquell moment.

Faig la meva part d’autocrítica en tot això. Durant molts anys, la meva gran obsessió era el futbol i, més enllà de la pilota, no tenia gaires interessos. No em penedeixo que així fos, perquè gràcies a l’esport soc la persona que soc i m’ha donat molts aprenentatges. Així i tot, a vegades penso que m’hauria agradat que de petit m’hagués picat l’insecte de la fotografia, la música o el cinema. Penso: i si hagués tingut un professor o professora i una assignatura que l’escola li hagués donat la importància que es mereixia i m’hagués despertat una passió, com hauria estat tot? La voluntat sempre la vaig tenir i les ganes d’aprendre també. No ho sabrem mai.

El que puc dir és que, en el meu cas, un percentatge molt elevat de la meva l’educació artística l’he rebut per part de la gent que forma el meu entorn: el meu germà, amb el cinema, la meva mare, que no es perdia un partit meu i em feia fotografies; la meva parella, amb la música, el cinema, la fotografia o la joieria; el germà i la mare de la meva parella, amb la música i la ceràmica, respectivament. Voldria afegir que, el pla preferit a casa meva és de tota la vida anar al cine i sopar fora. Gràcies a ells i elles, he pogut completar la meva educació artística que vaig rebre a l’escola i sentir l’emoció que genera l’art.

En resum, mai he tingut un gran talent, però sempre molta voluntat per les assignatures artístiques i alguns i algunes bones docents al llarg de la meva vida, però la majoria van tenir un context difícil, on l’escola no potenciava les assignatures de l’àmbit de l’art. És difícil, molt difícil, transmetre la passió per l’art amb una hora a la setmana i un temari que cal complir.  En certa manera, crec que això ha condicionat molt la meva concepció artística, i m’hauria agradat que fos diferent.

Tinc moltes ganes d’aprendre amb l’assignatura d’Educació Artística!

Espero que us hagin agradat les meves reflexions sinceres sobre els meus anys d’educació artística. Heu viscut coses similars o totalment contràries? Espero els vostres comentaris. Una abraçada!

Tinc la sort de viure rodejat d’artistes dins el nucli de la meva família. Gràcies a ells i elles he sentit milers d’emocions diferents i m’han fet viure moments únics i inoblidables. La meva relació amb l’art s’exemplifica en la meva relació amb la meva família, l’Emília, l’Eduard, el Juan, la Glòria, la Graciela, el Jordi i l’Hernán. Ells i elles són la meva vinculació amb activitats artístiques com el cinema, la fotografia, la joieria o la música, entre d’altres…

He descobert vessants de la meva vida que no coneixia, com a actor, model o fins i tot ajudant en curtmetratges. Totes les vivències que he viscut les he gaudit moltíssim i m’han fet viure sensacions úniques.

Per això, el meu mapeig va dedicat a la meva família.