En aquesta revisió d’experiències hem posat en comú diverses experiències educatives viscudes des del rol d’alumne i del docent en el context de l’educació primària. Cadascuna d’elles ens ha permès comprendre com, a través de diferents propostes artístiques amb objectius educatius, contextos i metodologies diverses es poden promoure valors com la diversitat, la identitat, la creativitat i la convivència des d’una perspectiva descolonial, postfeminista i interseccional i com aquestes impacten en l’alumnat.
Les experiències seleccionades han estat:
UNA ESPANYA MULTICULTURAL
En l’últim curs del cicle de primària, es va dur a terme un projecte escolar en què la classe es dividia en diferents grups que representaven una comunitat autònoma d’Espanya diferent. L’activitat va durar un trimestre, i durant aquest temps es van fer diverses tasques relacionades amb cada territori. Una de les activitats principals va ser la representació d’un ball típic: per exemple el grup d’Andalusia va interpretar la sevillana “Algo se muere en el alma cuando un amigo se va”.
El projecte buscava representar la diversitat cultural d’Espanya a través de les comunitats autònomes: reconeixent les diferents identitats, valorant les tradicions de cada regió i eliminant la idea d’una cultura única dins del país.
Un dels eixos principals del projecte era tractar i considerar el paper fonamental de les dones dins de cada comunitat. Tot i que sovint desenvolupaven un paper domèstic i invisible, van tenir un paper essencial en la transmissió de la cultura, els valors i les tradicions, rebel·lant-se contra una societat, que, en la majoria dels casos, els donava l’esquena.
Finalment, a través de la representació de les diferents comunitats autònomes, es va poder observar el concepte de l’alteritat: classes socials, orígens, gèneres i ètnies diversos. Aquest fet va despertar una mirada més àmplia i inclusiva de la realitat social i cultural d’Espanya.
UN COLOR ÚNIC I ESPECIAL
L’any 2020 en el marc d’una escola privada internacional de Barcelona vam trobar-nos amb que tot i tractar-se d’un centre multicultural, a tercer de primària només hi havia una alumna afrodescendent. Aquesta alumna tenia una relació bastant caòtica amb el seu color de pell i en feia comentaris despectius.
A l’acció tutorial, vam iniciar una activitat per desestigmatitzar la idea d’un únic “color carn” entre l’alumnat. Prenent com a referència l’obra Humanae d’Angélica Dass (2012), una composició de trenta imatges de persones diverses, es va crear el pantone de la nostra classe. Finalment, la resta de classes s’hi van unir, creant un mural conjunt de tot el curs.
Analitzant aquest projecte des d’una perspectiva descolonial, l’objectiu era eliminar l’imaginari que la pell blanca és la normativa i universal. Amb aquesta activitat van reflexionar sobre la varietat de tons de pell presents i prendre consciència que tots i cadascun són únics i especials.
Una figura molt important a l’hora de transmetre aquest missatge va ser la mateixa Angélica Dass, que en les seves obres qüestiona els ideals eurocèntrics i patriarcals de bellesa donant espai a d’altres, i reivindica la diversitat de cossos com a forma d’empoderament en la construcció de la mateixa imatge i l’autoestima.
LA IDENTITAT QUE ENS DEFINEIX
Aquesta experiència es va dur a terme en una escola pública de primària amb alumnat de 5è i 6è de primària. El projecte “Murs que parlen” va néixer amb la voluntat de donar veu a la diversitat cultural i identitària del centre a través de l’art comunitari, com a resposta a una única visió del món. L’objectiu principal era que cada infant pogués expressar qui és, d’on ve i què aporta al grup mitjançant la creació d’un mural col·lectiu al pati de l’escola, un espai compartit que sovint reflecteix la convivència i la identitat del centre.
El projecte es va desenvolupar durant sis setmanes dins l’àrea d’Educació Artística. A les primeres sessions es va treballar la reflexió sobre la identitat a través de dinàmiques de conversa, dibuix lliure i collage. A continuació, es van introduir referents visuals com Joan Miró i Keith Haring, artistes que utilitzen formes senzilles, colors vius i simbolismes universals per comunicar emocions i valors socials. A partir d’aquests referents, l’alumnat va crear esbossos que representaven elements personals, que després es van unir en una gran composició mural.
L’activitat va crear un espai on totes les veus tenien el mateix valor simbòlic i estètic, promovent així una mirada col·lectiva i inclusiva de la identitat.
LES BARRERES DE L’ART
L’última de les experiències està relacionada amb l’època de primària a l’escola. Aquest projecte es basava en la creació d’obres artístiques en què ens inspiràvem en els diferents estils d’alguns dels pintors més populars de la història, com Dalí, Picasso o Van Gogh. Aquesta activitat, no només ens va permetre conèixer grans pintors reconeguts de tota la història de l’art, sinó també entendre la seva trajectòria, les seves creences, la seva història personal i la seva forma de veure el món.
Pel que fa a la mirada descolonial, un aspecte rellevant a comentar és que les escoles acostumen a centrar-se en artistes occidentals, homes i europeus, deixant de banda referents no europeus. A més, això està relacionat amb la invisibilització de les dones a l’escola, ja que, en la majoria dels casos, el protagonisme se’l queden els homes i no acostumen a posar referents femenines.
Finalment, és important fer referència a les barreres artístiques que es generen a l’entorn, ja sigui pel gènere, la nacionalitat, l’edat o la trajectòria i, destacar la importància de superar-les per poder arribar a més persones i als diferents missatges que busquen compartir artistes de tot el món.
CONCLUSIÓ
Amb totes aquestes propostes hem coincidit a compartir la idea que l’art és una eina pedagògica que serveix per construir identitats, generar empatia i afavorir la convivència. Entenent l’educació artística com un espai de transformació on es trenquen jerarquies i s’amplien les formes de veure i viure el món.
A través dels projectes Una Espanya multicultural, Un color únic i especial i La identitat que ens defineix, veiem l’escola com un espai on l’expressió col·lectiva i la diversitat prenen un paper important per visibilitzar i reconèixer a l’altre. Aquestes experiències parteixen de la intencionalitat explícita d’inclusió i reflexió crítica sobre les identitats individuals i col·lectives, promovent la participació activa i la corresponsabilitat dels infants en la construcció d’aprenentatges significatius. A més, posen en relleu la importància de la creativitat com a llenguatge per a la convivència i com a espai per compartir emocions, històries i punts de vista.
En canvi, Les barreres de l’art, parteix d’un enfocament més tradicional, gràcies al qual hem obert un debat sobre la importància d’oferir varietat de referents artístics per representar gèneres, cultures i orígens diferents. Considerem que és essencial per a qüestionar la presència hegemònica d’artistes homes, europeus i blancs dins el currículum escolar. En definitiva, replantejar el rol docent com a agent de canvi i facilitador de pràctiques educatives més inclusives i plurals.
Finalment, creiem que és important destacar que totes aquestes experiències contribueixen a continuar avançant cap a la descolonització de l’imaginari cultural de l’escola i a promoure una educació artística feminista, inclusiva, accessible i transdisciplinària, coherent amb els valors de la igualtat i el respecte a la diferència. Una escola que, més enllà d’ensenyar a mirar i crear, ofereix eines per a comprendre el món críticament i que contribueix a crear una societat més justa, oberta i coherent amb els valors d’igualtat, inclusió i respecte a la diferència.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Bona tarda, Raimon.
Moltes gràcies per compartir amb nosaltres la teva experiència en el terreny de l’art. M’ha agradat el to proper amb què ho has exposat. D’alguna manera, t’estava llegint i t’estava imaginant tocant la flauta al bus… jaja. La veritat és que en més d’un moment m’he sentit identificat amb el que comentes, sobretot amb la mala praxi dels docents o les metodologies emprades per l’educació envers l’art i el seu desenvolupament en l’alumnat. Has tocat un tema que realment veig interessant: la desconsideració social de l’educació artística i com això ens condiciona des de ben petits.
Per altra banda, vull felicitar-te perquè tot i no ser la música un talent innat teu, vas demostrar que la voluntat i l’esforç són molt poderosos. De fet, els mateixos Vaquero i Gómez del Águila (2018) accentuen la idea que aquest “do innat” o “talent” és un dels grans estereotips que més dany fa a l’educació artística i que es contradiu amb el fet que aquesta matèria estigui al currículum. Amb el teu exemple es demostra que no només és necessària aquesta assignatura, sinó que s’hauria de potenciar i ampliar en l’horari lectiu.
Així mateix, has esmentat diverses situacions referides a docents que, més enllà de motivar-te a gaudir de la música, se centraven només a aprendre la tècnica, provocant possiblement cada vegada més rebuig. Considero que quan es vol millorar un aprenentatge, s’ha de fomentar l’emoció positiva i la curiositat, cosa que estava molt lluny del que van fer amb tu.
Tanmateix, tot i que la música mai hagi estat un punt fort per a tu, has sigut capaç de trobar el plaer i el goig per l’art en altres pràctiques gràcies a les influències del teu entorn afectiu. Això subratlla que l’art no només és saber tocar un instrument, sinó que és un sistema cultural i simbòlic que construïm més enllà de les aules. I que, per sort, tu com jo hem pogut enriquir-nos fora de l’escola.
Referències
Vaquero, C. [Carmen] i Gómez del Águila, L.M. [Luisa María]. (2018). Educación artística, desconsideración social y falta de expectativas. Consecuencias de la reproducción como paradigma no-educativo. Educación Artística: revista de investigación, (9), 220 – 236.