En aquest cinquè registre he volgut teixir un pont entre tot allò que he anat observant en els últims dies: el fred tallant d’Irlanda, la presència constant de la pluja, els paisatges que m’abracen i també els espais més urbans que m’acullen. He intentat reunir totes aquestes impressions en una sola peça, on fotografia i intervenció manual dialoguen i es complementen.

He escollit dues imatges del meu entorn quotidià —una de la natura humida i verda que m’envolta, i una altra de la ciutat gris i canviant— per explorar la manera com aquests dos mons conviuen en el meu dia a dia. Entre ells hi he traçat un fil vermell que actua com a pont simbòlic, una línia que connecta realitats que sovint percebem com oposades: la calma del paisatge i el ritme irregular del clima, la intimitat del fred i l’obertura d’un espai en moviment.

Tal com suggereix Ingold (2011), caminar, observar i habitar un lloc és una manera de “teixir” relacions amb el territori, com si cada pas i cada mirada deixessin un rastre invisible. En aquest registre, el fil vermell es converteix precisament en aquest rastre: una línia que no només uneix imatges, sinó també vivències personals marcades pel clima, la humitat i els contrastos d’Irlanda. Aquesta línia cosida sobre el paper recorda que habitar un espai és un acte continu, en moviment, i que la nostra percepció del paisatge es construeix mentre el vivim i el transformem.

Aquesta setmana ha estat tota una lliçó d’observar l’entorn i entendre els petits detalls que sovint passen desapercebuts. Des de dilluns ja es notava que alguna cosa no acabava d’anar bé: el vent bufava més del normal, aquell soroll profund i constant que feia moure les branques com si ballessin sense parar. Cada dia el cel apareixia més gris, més carregat, i la pluja anava i venia sense avisar.

A mesura que avançaven els dies, la sensació d’inestabilitat augmentava. Sorties al carrer i només escoltaves el vent xiular entre les cases, les portes tremolar una mica, i la pluja repicant amb aquella força que et fa caminar una mica més ràpid. Eren detalls subtils, però al final tot sumava: sabies que alguna cosa forta s’acostava.

I així va ser. Ens van avisar d’una alerta taronja i la situació va canviar de cop. A l’escola, les famílies van haver de venir a recollir els seus fills amb més pressa del que és habitual. El soroll dels passos ràpids als passadissos es barrejava amb el vent udolant a fora i la pluja colpejant les finestres.

Finalment, també vam haver de marxar cap a casa. Mentre caminava, només sentia el vent bufant amb ràfegues que et feien inclinar el cos i aquella pluja freda que queia sense pausa. En una setmana com aquesta, t’adones de com d’important és observar els detalls: el color del cel, la força del vent, l’olor de la pluja, els sons que canvien. Però també veus les limitacions que tenim davant la natura, que al final ens fa entendre que només podem adaptar-nos i fer cas dels senyals.

Una setmana de mini temporal que, tot i no ser extrema, m’ha recordat el poder de parar, mirar i escoltar tot el que passa al nostre voltant.

https://drive.google.com/drive/folders/1eOKVAZFtSvtEH3kxGPeUhy7OuSaXS7JY?usp=drive_link

A només cinc minuts caminant de casa, el paisatge canvia completament. Les cases desapareixen i el so del trànsit es transforma en el murmuri suau del vent i el mastegar constant d’una vaca que menja herba darrere una tanca. És un privilegi poder veure-la tan a prop, com si compartíssim el mateix espai, però una línia metàl·lica ens recorda que no és així.

Ella és lliure dins el seu camp, però tancada alhora. Jo puc moure’m per on vulgui, però sempre amb un temps limitat, amb direccions i obligacions. Aquesta observació m’ha fet pensar en com definim la llibertat i qui realment la posseeix.

Segons Forné i Satorra (2022), enregistrar imatges i sons de l’entorn ens permet “prendre consciència del nostre paper com a observadors i de la relació entre el que mirem i el que ens mira”. En captar aquesta escena quotidiana, m’he adonat que no només observo una vaca menjant: també ella, en silenci, sembla observar-me a mi.

Potser la diferència i l’alteritat no són tan grans com pensem. Potser la tanca només és una metàfora —una frontera entre dues maneres de viure la llibertat

https://drive.google.com/file/d/157yTIJoW0PK2x3YD7mRnCI-uMi-AgOKI/view?usp=drive_link

Referències bibliogràfiques

Forné, E. [Ester] i Satorra, R. [Rubén]. (2022) Guia per a l’enregistrament i recerca amb imatge i so [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC)

En relació amb l’altra observació que vaig fer, en aquella em centrava sobretot en el paisatge verdós i en la llum càlida i agradable de l’estiu. Ara, en canvi, les imatges que comparteixo pertanyen a un temps completament diferent, on el clima i els paisatges són molt més diversos. He après a observar i gaudir també dels dies de pluja, tan freqüents a Irlanda. M’agrada veure com la pluja transforma el paisatge: el verd es torna més intens, l’aire més fresc i els carrers adquireixen una llum particular.

A vegades la pluja m’acompanya mentre camino cap a l’escola, altres cops mentre estic a casa o quan surto a comprar, però sempre la miro amb la mateixa calma i curiositat. També m’agrada fixar-me en l’olor d’aquests dies, aquella barreja d’humitat i terra mullada que fa que tot sembli més viu. He après que observar la pluja pot ser tan inspirador com observar el sol, i que cada moment té la seva bellesa si saps mirar-lo amb atenció.

Aquesta manera d’observar i capturar la realitat a través de la mirada personal connecta amb el que explica Mata Codesal (2018), sobre com la fotografia pot esdevenir una eina per comprendre i interpretar el món des d’una perspectiva participativa i reflexiva.

Referència:
Mata Codesal, D. (2018). Con la Cámara a Cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención. Forum Qualitative Research, 19(1), Art. 14.

https://docs.google.com/document/d/e/2PACX-1vS0-1BnyhVUCOsE_Y86rjPU8yy5wgbUjx08YeO5DFYqaJQAFJlvor9bEp380wlMZ2CbbEBLpP9CEaIJ/pub

Cada matí, quan camino de casa a l’escola, m’agrada observar amb calma tot el que m’envolta. A Irlanda, el paisatge té una força especial. Els camps i els arbres mostren una infinitat de tons de verd: alguns clars i brillants, d’altres foscos i profunds. Quan hi ha sol, els colors semblen vius i plens de llum, però quan plou o el cel és gris, el verd es torna més suau i melancòlic. També hi ha petites flors als marges del camí.

M’agrada fixar-me en com la llum canvia constantment el paisatge: un mateix arbre pot semblar diferent segons l’hora o el temps. He après que observar no és només mirar, sinó aprendre a veure els detalls, les formes i els colors que sovint passen desapercebuts. Com apunten Mata Codesal et al. (2018), la mirada pot convertir-se en una eina per comprendre i interpretar allò que ens envolta, ja que observar amb intenció ens permet descobrir significats amagats i noves maneres de relacionar-nos amb l’espai.

Aquesta observació diària m’ha ensenyat a valorar més la natura i la seva harmonia. M’ha fet entendre que l’art també pot estar en allò més senzill: en un reflex de llum, en la textura d’una fulla o en la manera com el vent mou l’herba. Tot pot ser art si aprens a mirar amb atenció.

Referències bibliogràfiques 
Mata Codesal, D. [Diana], Pereira, S. [Sónia], Miztegui-Oñate, C. [Concepción], Ulloa Chevez, E. [Edith], Esesumaga, E. [Eztizen], & López del Molino, A. [Andrea]. (2018). Con la cámara a cuestas: Aportaciones de la fotografía en procesos participativos de investigación-intervención. Forum Qualitative Research, 19(1), Art. 14.

https://docs.google.com/document/d/e/2PACX-1vRMPabMgeIcMlcOu_jNxKnShn51BeQTSO88Bh_yhuCWlw-_M6Mhu7BkD78uFO1KzX5pMB6rzUfQL0PV/pub