Registre 1 – Poema viu

Camí a l’Etern Retorn

Camino cap a casa, lliure.

Sento el vent.

Hi ha res més lliure? O fins i tot ell és esclau del mateix corrent?

Sento els ocells.

Ells sí que són lliures,

sovint ens hi veiem reflectits.

Però també de forma antagònica,

 a nosaltres el ritme de la vida ens empresona.

Sento rialles de nens.

Ells viuen a l’etern retorn, només ells són capaços.

          Però que diuen? Presto atenció.

Criden? Riuen?

Torno a escoltar.

Semblen contents, naturalment, són canalla! Però que diuen!?!?

Són feliços amb un simple toc de clàxon.

Les seves cares de felicitat desdibuixen totes les fronteres i límits.

Els murs han caigut.

Ells són lliures a l’etern retorn.

Justificació del registre

Aquest primer registre és una combinació d’enregistraments de sons reals, de poesia i recursos digitals per crear el que he anomenat ‘’Poema viu’’, titulat Camí a l’Etern Retorn. El punt de partida ha estat una acció prou quotidiana: primer caminar pel meu entorn habitual i després tornar cap a casa amb cotxe. Prestant atenció als diferents estímuls que em cridessin l’atenció, que em fessin fer ‘’clic”. Reflexionant sobre els diferents límits i fronteres de la nostra societat, tal com indica Kremer et al. (2018), no només en l’àmbit físic, sinó també en els emocionals i socials. Quin son els mecanismes interns que ens separen i que ens apropen?

Els sons del vent, dels ocells i de les rialles infantils actuen com a metàfores d’aquestes diferents dimensions. El vent, aparentment lliure, també és presoner del seu propi corrent; els ocells simbolitzen la llibertat que sovint envegem, i les rialles dels nens representen l’alteritat més pura: aquella que viu sense prejudicis ni fronteres.

I aquests nens van ser la clau que va desencadenar aquesta idea; representar la prova vivent que la vida m’havia mostrat de l’etern retorn de Nietzsche (1882/2001), aquell que en paraules del filòsof només els infants serien capaços de conviure-hi. La innocència de la infantesa, no tenen límits ni prejudicis socials ni barreres; la imaginació infinita capaç d’eliminar tots els obstacles; la despreocupació que els permet equivocar-se sense por, la llibertat, la felicitat. Per això tenen la clau del regne de l’etern retorn.

Sense dubtes, aquesta recerca, aquest ‘’clic’’, m’ha permès traspassar les meves pròpies fronteres i els meus propis límits envers l’art. He pogut fer una combinació d’un camp com la programació, els recursos digitals i la filosofia,on em sento còmode; per ajudar-me a sortir de la meva zona de confort, per crear des d’una mirada crítica i per arribar a un objectiu que no tenia prèviament pensat. I és totalment el procés contrari que normalment segueixo a totes les meves feines, sempre tinc un objectiu clar i treballo per arribar a ell. Aquí ha estat a la inversa, he descobert l’objectiu final després de tot el procés i tot el camí.

Referències bibliogràfiques

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., Campos-Flores, L., & Segura, G. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas (pp. 57–81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. https://observatoriocultural.udgvirtual.udg.mx/publicaciones/entre-lugares-de-las-culturas

Nietzsche, F. (1882/2001). La gaya ciència [The Gay Science] (Trad. J. B. Llinares). València: Editorial Afers.

Bon vespre companyes,

de moment he estat observant el Parc de l’Espanya Industrial ja que per mi és com la meva segona llar. Quasi segur que si no em trobeu a casa estic allà. Per mi és tota una aventura, ja que des de que m’he posat a observar i enregistrar he pogut veure coses que mai abans havia apreciat.

De moment he estat enregistrant tant les diferents possiblitats de coses a fer en aquest indret heterogeni com les escultures, imatges, pintades… I espero que, ben aviat, em pugui inspirar per trobar “el tema” amb el qual desenvolupar aquest treball de camp. Intentaré centrar-me on vegi uns bons límits i fronteres de les que ens parla l’activitat. I poder fer una indegació artística mitjançant tot l’art que estigui en les meves mans per tal de crear quelcom amb cara i ulls.

Com que el meu món, a part de l’educació, és l’art, com ja vaig comentar a la presentació, tinc moltes ganes fer aquest projecte aprofitant l’art que tinc dins i/o puc veure fora des de la mirada de límits, fronteres i alteritat.

Aquí us deixo l’enregistrament que simplement em servirà d’inspiració per fer el projecte:

https://drive.google.com/drive/u/2/folders/1fQZ4UXj0F8fbd6PwxzDXNfdXmvIKWslm

La quotidianitat d’un primer diumenge d’octubre.

El barri de Caballito és un dels més importants de la ciutat de Buenos Aires, a l’Argentina. El diumenge al matí, aprofitant que ja arriba el bon temps, vaig decidir sortir a fer un tomb per una de les avingudes més importants del barri i de la ciutat, l’Avenida Dr. Honorio Pueyrredón. Vaig decidir fotografiar tot allò que em cridés l’atenció i reflectir allò que veien els meus ulls a través de la fotografia.

Fa tres anys i mig que vaig arribar a Buenos Aires i tant la ciutat com el país m’han robat completament el cor. És un país de contrastos, de bogeria i, sobretot, de molta vida. Recomano a tothom que pugui, almenys una vegada a la vida, donar-se el plaer de venir a conèixer l’Argentina; és una experiència única.

A través d’aquestes fotos vull reflectir la quotidianitat d’un diumenge de bon temps, ideal per sortir al carrer i gaudir del dia en un dels barris amb més moviment i més gent de tota la ciutat.

Amb aquesta activitat i aquest viatge que recorrerem durant quinze setmanes, el meu objectiu és mostrar l’essència, l’ànima i les emocions d’una de les ciutats més boniques del món. Com diria Carlos Gardel: Mi Buenos Aires querido.

Enllaç: https://drive.google.com/drive/folders/1XFYnekDJnWZFtR95VIfy0rhBZa8qNG94?usp=drive_link.