Registre 1 – Poema viu

 

Camí a l’Etern Retorn

 

Camino cap a casa, lliure.

Sento el vent.

Hi ha res més lliure? O fins i tot ell és esclau del mateix corrent?

Sento els ocells.

Ells sí que són lliures,

sovint ens hi veiem reflectits.

Però també de forma antagònica,

 a nosaltres el ritme de la vida ens empresona.

Sento rialles de nens.

Ells viuen a l’etern retorn, només ells són capaços.

          Però que diuen? Presto atenció.

Criden? Riuen?

Torno a escoltar.

Semblen contents, naturalment, són canalla! Però que diuen!?!?

Són feliços amb un simple toc de clàxon.

Les seves cares de felicitat desdibuixen totes les fronteres i límits.

Els murs han caigut.

Ells són lliures a l’etern retorn.

 

 

Justificació del registre

Aquest primer registre és una combinació d’enregistraments de sons reals, de poesia i recursos digitals per crear el que he anomenat ‘’Poema viu’’, titulat Camí a l’Etern Retorn. El punt de partida ha estat una acció prou quotidiana: primer caminar pel meu entorn habitual i després tornar cap a casa amb cotxe. Prestant atenció als diferents estímuls que em cridessin l’atenció, que em fessin fer ‘’clic”. Reflexionant sobre els diferents límits i fronteres de la nostra societat, tal com indica Kremer et al. (2018), no només en l’àmbit físic, sinó també en els emocionals i socials. Quin son els mecanismes interns que ens separen i que ens apropen?

Els sons del vent, dels ocells i de les rialles infantils actuen com a metàfores d’aquestes diferents dimensions. El vent, aparentment lliure, també és presoner del seu propi corrent; els ocells simbolitzen la llibertat que sovint envegem, i les rialles dels nens representen l’alteritat més pura: aquella que viu sense prejudicis ni fronteres.

I aquests nens van ser la clau que va desencadenar aquesta idea; representar la prova vivent que la vida m’havia mostrat de l’etern retorn de Nietzsche (1882/2001), aquell que en paraules del filòsof només els infants serien capaços de conviure-hi. La innocència de la infantesa, no tenen límits ni prejudicis socials ni barreres; la imaginació infinita capaç d’eliminar tots els obstacles; la despreocupació que els permet equivocar-se sense por, la llibertat, la felicitat. Per això tenen la clau del regne de l’etern retorn.

Sense dubtes, aquesta recerca, aquest ‘’clic’’, m’ha permès traspassar les meves pròpies fronteres i els meus propis límits envers l’art. He pogut fer una combinació d’un camp com la programació, els recursos digitals i la filosofia,on em sento còmode; per ajudar-me a sortir de la meva zona de confort, per crear des d’una mirada crítica i per arribar a un objectiu que no tenia prèviament pensat. I és totalment el procés contrari que normalment segueixo a totes les meves feines, sempre tinc un objectiu clar i treballo per arribar a ell. Aquí ha estat a la inversa, he descobert l’objectiu final després de tot el procés i tot el camí.

Referències bibliogràfiques

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., Campos-Flores, L., & Segura, G. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. En C. Yáñez Canal (Ed.), Entre-lugares de las culturas (pp. 57–81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. https://observatoriocultural.udgvirtual.udg.mx/publicaciones/entre-lugares-de-las-culturas

Nietzsche, F. (1882/2001). La gaya ciència [The Gay Science] (Trad. J. B. Llinares). València: Editorial Afers.